Una Pedagogia de la Bioètica Pedagògica

Carmen M. Prieto, Vicepresidenta del CEAAPICS, ens fa un resum de la Conferència Inaugural de Begoña Román en I Congrés Internacional de Bioètica, que es va celebrar a Vic el 24 gener 2019.

En primer lloc, ens ressalta que el títol no és redundant ja que existeixen pedagogies dolentes que no aconsegueixen l’aprenentatge de l’alumnat.

En bioètica és important aconseguir unes habilitats però també unes finalitats, és a dir, un “telos” ja que sinó saps a on vas acabes en un altre lloc.

En aquests últims anys ens fixem en el fer i ens oblidem de l’ésser, del caràcter, per això és clau que la transformació arribi a les persones i les comunitats.

Hem desenvolupat àmpliament la bioètica clínica (pensem perquè tenim problemes) i ara necessitem tornar a tenir una mirada global, que inclogui la vida al planeta, sabem amb certesa que el planeta té problemes de viabilitat i cal incloure la cura de la vida dels éssers vius, de la humanitat. Podem redreçar el rumb: és el nostre repte, la nostra oportunitat …

Ser eficients i intel·ligents és un deure moral, capaços d’ensenyar a pensar, a transformar, en llibertat en temps d’alta complexitat, en entorns complexos i accelerats …

La Bioètica no és una assignatura és una manera de pensar junts i d’estar al món. Ensenyar a pensar junts des dels contextos i les hermenèutiques. És una reflexió crítica-racional, és pensar amb altres per a altres. Li és constitutiva l’acció i el discurs

Vivim un temps accelerat, canviant, i cal creativitat i innovació.

No estem en Bioètica sinó fem Bioètica.

Durant aquests anys hem intentat formar amb cursos, màsters i hem fet un esforç formatiu però cal reconèixer alguns errors: no ens aliem bé amb la qualitat, i hem de ser més crítics i humils. El consentiment informat ha estat un fracàs de l’ètica.

Cal també incloure en la Direcció per Objectius elements ètics. Actualment s’aconsegueix que els i les professionals facin però no reflexionen perquè fer-ho i  perquè volen fer-ho. No hem transformat la cultura. Hem transmès coneixements sense transformar el caràcter, no hem creat comunitats ni equips, manca vitalitat, vida.

Recuperar a Sòcrates implica temps per a veure, per a dialogar, per a crear una comunitat de convivència i de referents. Crear un diari de transformació personal que impliqui transformació cultural. Hem claudicat en influenciar les lleis, les polítiques i els gestors i gestores. No ens hem comunicat bé amb la ciutadania, no hem anat a mitjans de comunicació. Hem estat immersos en la dimensió clínica i poc en la social.

Tres idees finals

1- Qui ensenya a qui? Cal saber interpel·lar amb rigor argumentatiu cadascú des de la seva professió, els metges/es com a metges/es, els filòsofs/es, les infermeres … És fonamental ser exemplar. Cadascun des de la seva identitat pot ensenyar.

2- Què s’ensenya? Participació a l’aula, que l’alumnat se senti “tocat,” “afectat”. Preguntar-se perquè ensenyem. Ensenyem per a perseverar en l’ésser, en l’alegria de viure, en la vida bona. “Cervell al seu servei”. Que creixi la confiança en la ciutadania

3- Conèixer-se a un mateix, formar els i les col·legues des de la perspectiva bioètica. Utilitat social de la transformació personal.

“Per a la tendresa i per pensar sempre hi ha temps”

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles d'Interès, Conferències i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s